dimecres, d’octubre 07, 2015

Les Processons de Mataró després de la Guerra Civil.


Ordre de la Processó de Dijous Sant 1946. font: MASMM
Ordre de la Processó de Divendres Sant. Font. MASMM
Gràcies al treball dels professionals del Museu Arxiu Santa Maria de Mataró, aquests dies s'han pogut recuperar dos documents de l'any 1946 on s'exposa el seguici el recorregut de la Processó de Dijous Sant i la de Divendres Sant. Documents que us reproduïm en aquest bloc i on s'observa que el recorregut iniciat el 1940 es va mantenir fins el 1970.

 Les processons s'obrien a la Basílica de Santa Maria, i passaven pel carrer Obispo Mas (Carrer Nou), el Generalísimo (La Riera), Calvo Sotelo ( Carrer Argentona),  San Rafael ( El Torrent), Carrer Sant Josep, el Generalísimo, Carrer de Barcelona, Sant Cristòfor i Santa Maria.

La primera processó de 1940 van ser obertes pels Armats, que en aquell moment eren nois del Foment Mataroní, els portants del Sant Crist (Dijous Sant l'Agonia i el Divendres la Puríssima Sang), i la Mare de Déu dels Dolors amb les seves fileres de penitents, improperis, creus i cadenes.

 Poc a poc la cosa va anar in crescendo i l'any 1946 ja tenia introduït el Dijous Sant l'Oració del Senyor a l'Hort, Jesús Natzaré , davant dels portants, així com banda de regiment i el pendó municipal, i a la part final el Sant Sepulcre i la Soledat acompanyada de la jerarquia i autoritats del moment, la banda municipal i un piquet escorta. 

Les Processons després de la Guerra Civil a Mataró, fins 1949.

“ La Guerra Civil va passar deixant al seu darrer una onada de destrucció i molt de dolor. Mataró, com la majoria de ciutats i viles de Catalunya, va haver de patir una llarga nit de tres anys, en què un temporal d’odi i d’ideologies cruels es va endur totes les seves riqueses. Aquella primera missa solemne del 2 de febrer del 1939, celebrada amb motiu de la Candelera, dóna una imatge de la desolació que havia patit l’església de Santa Maria, i amb ella tota la comunitat cristiana de Mataró”. Amb aquest paràgraf comença l’episodi dedicat a la Setmana Santa de Mataró després de la Guerra Civil al llibre Tingueu Memòria i Record d’en Xavier Alarcón.

Santa Maria 1950. Font: Fons C. Masachs
Al fons sobresut la Creu de Ferro.
Sense cap mena de dubte recull el gran patiment que els mataronins i mataronines van sofrir durant tres llargs anys on hi va haver empresonaments, assassinats sumaríssims, bombardejos, desapareguts, caiguts en els diferents fronts, fugats i amagats, espoli del patrimoni històric de la ciutat, por i fam, fam i molta por. Com diuen alguns autors, però, la nit es feu molt més llarga també després de la guerra i encara hi ha “ferides que encara sagnen i no han estat sanades”.

Després de la Guerra a Mataró es respirava molt de desànim, i en el cas de la comunitat cristiana local “ la necessitat i la gana van desplaçar la necessitat de rendir culte a Déu i als Sants”, com s’havia fet en el passat.

De fet, Santa maria, la Basílica mil·lenària, una font d’insparició, de culte i d’art va passar a ser un equipament i mercat municipal i, unes imatges del 1939 denoten com el seu interior va ser gairebé destruït. Uns paraules de Ramón Salicrú i Noé del 1939 al número de Setmana Santa de 1939 mencionen que només es va salvar la Creu de ferro que corona la façana de Santa Maria, una creu que menciona com a “querida y bendita cruz del pináculo, que si era mi esperanza y confiança en aquelles asiagos tiempos de persecución, ha sido también, para mí, símbolo permanente y glorioso de la ininterrumpida asistencia divina sobre la nave de la Iglesia, que no sucumbirà nunca, aunque a veces parezca que las aguas de la tribulación estén a punto de hacerla zozobrar”.
Primera missa celebrada el 2 de febrer de 1939
a Santa Maria. Font: Fons Santi Carreras

En aquest context es feu al 1939 un Via Crucis a l’interior de la Basílica, i es va demanar a l’associació de pessebristes de Mataró fes un Calvari, que tanta tradició havien tingut a la ciutat abans de la Guerra, i també es van fer la nit de Dijous Sant els tradicionals Monuments als altars, tot i que molt deslluïts i res a veure amb els del passat.

Les confraries de Mataró també havien patit. Diversos congregants de la Venerable Congregació dels Dolors van caure a la Guerra, van ser assassinats alguns portants del Sant Crist com va ser el cas de Miquel Spà Tuñí o el Beat Josep Samsó, o  en Francesc Castellà que va morir com a conseqüència d’un bombardeig ( a quest episodi li dedicaren una notícia en breu).


Com les confraries estaven descompostes, els primers anys els propis rectors de Santa Maria i Sant Josep, amb la col·laboració d’alguns antics confrares al voltant del Cercle Catòlic i el Foment Mataroní.

Santa Maria al 1927. Font: Amics Beat Samsó.
La primera processó va ser el 1940, després de 9 anys de no fer-se cap acte d’expressió pública de fe pels carrers de la ciutat. Els anys següents van anar agafant forma les processons, però molt allunyades de les majestuositats i de la gran participació d’una dècada abans.

L’any 1941, i de l’impuls de la mà de la Confraria del Sant Crist de l’Agonia es va voler revifar el model de l’antigor, i per aquest motiu va ser Sant Josep l’epicentre del món confrare de la ciutat després de la Guerra. Avui dia, algunes confraries encara mantenen l’escut i les vestes d’aquesta etapa. Per tant es va donar un breu impuls que va anar agafant embranzida de la mà de les escoles religioses, les entitats culturals i les pròpies parròquies amb el gran suport i impuls de Sant Josep, i en particular de l’Agonia. Val a dir, que també d’aquells anys es la Confraria del Sant Crist de la puríssima Sang de la Basílica de Santa Maria que es va reunir al 1939 per a donar un impuls a la recuperació dels Via Crucis i recomposar tot lo malmès. Característic d’aquesta etapa és que es van crear dos cossos de portants per distingir els de la Puríssima Sang i els de l’Agonia, ja que existien tot una sèrie de rivalitats i privilegis que venien del passat.


L’any 1949, amb l’arribada de mn. José Eusebio de Iraola la Setmana Santa mataronina agafà una gran embranzida i aquest sacerdot del País Basc es va convertir en la columna vertebral de la Setmana Santa mataronina. Un dels exemples fou la creació de la Comissió Intercofradial de Setmana Santa que va estar viva fins el 1971, i on s’aplegaven totes les confraries i els Armats.